LESBOFÒBIA: vers i revers d'una violència patriarcal

Aquesta és una exposició on autores i participants ens donem el permís per a explorar les violències que rebem com a lesbianes. És la mostra d’un procés creatiu en construcció, on les experiències vitals són el punt de partida, i la por i la ràbia, material sensible. Com parlar de la violència estructural sense caure en allò individual o aïllat? Com fer-ho des dels nostres cossos i de manera col·laborativa?

Hem volgut estirar del fil de la paraula lesbofòbia, desembolicar-la i anar més enllà de la ‘fòbia’ per trobar-nos amb el seu revers: un entramat de violències que protegeix un complex sistema econòmic, social i ideològic: el cisheteropatriarcat.


En aquest procés embastem experiències individuals i col·lectives, situant-les en allò concret per a generar una possible narrativa. A través de tècniques artístiques com la fotografia, el vídeo o el collage hem entrat en un territori vulnerable i íntim des d’on compartir entre nosaltres i fer-nos visibles. Aquesta exposició neix des del desig de trobada, reflexió i denúncia, que ens permeti reconèixer, combatre i transcendir aquestes violències.

Els elements que conformen aquesta exposició són un exercici visual que pretén desmuntar l’estat ‘natural’ de les coses, aquells llocs comuns que encobreixen tot un sistema estructural, econòmic i social que permet i perpetua la violència. Si mirem enrere, las bolleras, lesbianes, desviades, tortas, machorras, camioneras, han format part de la història no oficial com una identitat subalterna i en contraposició al règim de la mirada heterosexual/heteronormativa i occidental. L’obstinació en esborrar històricament les identitats i experiències bollo a través del silenci, la invisibilització, la negació del poder cultural i la violència directa, ens fa pensar que, veritablement, som molestes per aquest sistema perquè, amb nosaltres dins, els fonaments trontollen. I ha estat el fet de construir des dels marges, a les fosques, sense referents, en clubs de costura i en els baixos fons de la cultura, el que ens ha permès generar xarxes d’afinitat interplanetàries des d’on reescriure i recuperar fragments de la història que ens han arrabassat.

Part del procés de muntatge

Presentació expo

Per a nosaltres, ser o reconèixer-se com a bollera no és una identitat única, sinó que una visió àmplia i no monolítica de la identitat. Entenem que ha de ser reconeguda en la seva singularitat perquè no quedi invisibilitzada, en aliança i diàleg continu amb altres dissidències sexuals i de gènere. Existeixen posicionaments essencialistes que obvien i passen per alt altres categories i interseccions de rang i de poder que generen, de nou, violències sobre aquelles expressions i existències que se surten de la marca lesbiana registrada©. I és desmarcant-nos d’aquests posicionaments, des d’on hem volgut continuar.

En aquesta peça hi ha preguntes, dubtes sense resoldre i el desig de posar en diàleg algunes contradiccions per a crear una possible lectura oberta i en construcció sobre com s’articula la lesbofòbia. Hem anat aprofundint entre les múltiples capes per entendre què s’hi amaga darrere, què la sosté, quins són els contextos on es permeten aquestes violències i quines narratives s’hi construeixen al voltant.

SOBRE LES SEVES AUTORES

Irene, Lara i Txiki són tres amigues que comparteixen la curiositat d’entendre i investigar la realitat a través de l’art i de l’acció. Les tres, amb maneres particulars de mirar a través del visor, captar i detenir el moviment, o seguir-lo allà on les porti.

Òptiques fotogràfiques, carrets sense revelar, imatges subexposades o massa contrastades. Analògic o digital? Qui hi ha rere la càmera?

Lara Mazagatos Pascual va posar la llavor d’aquest projecte. És fotògrafx i fa molts anys que retrata els moviments activistes de base de Barcelona. Sempre porta alguna mena de dispositiu fotogràfic amagat a la motxilla des del qual captar el seu quotidià.

Azahara (Txiki) Fuentes Varón és andalusa, artista i una entusiasta. Oberta a l’experimentació contínua a través de la imatge. Ha realitzat diversos documentals. De moment, investiga i crea amb tècniques fotogràfiques artesanals. Li encanta que la seva vida sigui un procés creatiu constant.

Irene Colell Matamala té una sensibilitat pròpia per veure el què hi ha rere cada imatge. Enamorada de la fotografia, actualment estudia Psicologia Orientada a Processos per encaminar-se cap a l’acompanyament i la facilitació a través de camins artístics i creatius.

Les tres tenen en comú un bagatge artístic basat en la multidisciplina, entenent-la com un univers de possibilitats en el qual compartir idees, recursos i formes de subsistència, que els permeti explorar altres maneres de fer.

“Aquesta obra és el resultat inconclús d’un procés d’investigació en el qual hem generat sinergies precioses amb altrxs compañxs que han volgut aportar les seves experiències, relats de vida únics, imatges i memòria com a material sensible que hem embastat en cada peça i que actuen com un murmuri articulat dins d’aquesta narrativa no lineal.”

Juntes han treballat en l’àmbit de l’economia social i solidària, amb la creació de material audiovisual a través de tallers per a infants, joves i professionals en els quals la fotografia i el vídeo participatius han generat espais de reflexió, autorepresentació i poder. Per a elles, és important facilitar la creació de narratives en les quals poder-se sentir representades fora dels codis hegemònics i normatius, utilitzant la creativitat com a eina pràctica de denúncia i de transformació de la realitat.

Són especialistes en la creació de construccions mentals complexes basades en l’humor absurd, i utilitzen el riure permanent i recurrent com a forma de resistència. Els encanta participar de processos creatius llargs, a foc lent, en els quals el temps és el seu millor aliat i (de vegades) el seu pitjor enemic. Intrèpides en l’art de formular preguntes retòriques i canviar totes les respostes; se submergeixen en el joc de l’assaig-error, sabent des d’on parteixen, però no a on arribaran. I just en aquest punt d’exploració es troben aquí i ara, amb aquesta exposició, donant-se l’oportunitat d’investigar juntes un camí creatiu ple d’aprenentatges, sentint-se creadores i participants d’un procés que no acaba, sinó que no ha fet més que començar.

[EN CATALÀ]

Vols conèixer els orígens del projecte i les realitats que han volgut recollir les seves creadores?
D'ON SORGEIX LA IDEA D'AQUESTA EXPOSICIÓ?
SOBRE EL PROCÉS CREATIU DE "LESBOFÒBIA: VERS I REVERS D'UNA VIOLÈNCIA PATRIARCAL"
METODOLOGIA DEL PROCÉS CREATIU
UNA VISITA OBLIGADA, PER SENSIBILITZAR SOBRE UNA VIOLÈNCIA VIGENT
L'EXPOSICIÓ: CAPÍTOLS I MUNTATGE

Aquesta exposició no té una única direcció. Està formada per diversos espais que dialoguen entre ells i que responen a les preguntes que el procés creatiu ens ha plantejat.

PROCÉS

De forma gràfica i simbòlica, jugant amb l’assaig-error, hem generat un collage des d’on indaguem algunes de les bases de la cultura occidental i de l’origen estructural de la lesbofòbia.

Entre apunts i retalls, fem transparent un procés de mesos de creació i així li donem un espai perquè també formi part del resultat expositiu.

DOLÇA LLAR

Des de l’escolta i la cura, fotografiem les petjades que aquestes violències masclistes deixen en el cos. Les que s’exerceixen en els espais íntims i familiars i que, sovint, resulten més complicades de reconèixer.

Identificar-les des de llocs amables i segurs ens ajuda a deslligar el gest congelat que guarda la nostra memòria corporal.

RELATS DE VIDA

A través d’una carta vam convidar les participants perquè ens expliquessin algun capítol de les seves vides.

Aquests relats ens han servit com a material de treball per elaborar un teler col·lectiu a base de trossos de vida íntima i personal. Rescatem la importància de compartir les nostres experiències i allò valuós d’escoltar-nos per trencar amb l’aïllament que, sovint, envolta i agreuja les violències rebudes.

NO DICCIONARI

Com podem escriure amb paraules que no hem après?

Volem fer del llenguatge el nostre aliat, inventar allò amb què volem ser representades. El que no s’anomena no existeix i, per això, elaborem un no-diccionari que anirà construint-se a través d’un taller vinculat a l’exposició.

LÍNIES DEL DESIG

Instal·lació que evoca possibles rutes alternatives motivades pel desig i dibuixades més enllà dels camins marcats.

Les nostres vides, per poder existir, esbossen dreceres, i transiten les vores. Les “males herbes” sempre saben com trobar el camí i seguir creixent de manera expansiva en els marges.

QUI POT DESOBEIR?

Un fil vermell lliga a l’Elena. La Patri li dona una altra volta lligant-la més fort. En aquest vídeo dues activistes de la diversitat funcional descusen i assenyalen el privilegi capacitista, i es fa possible un imaginari que dinamita els límits de producció del desig. A través de la performance reverteixen la norma amb una pregunta retòrica que es repeteix: Qui pot desobeir?

RESISTÈNCIES

Què fem amb totes aquestes violències?
No hi ha una única resposta.

El retrat com a forma de devolució. La mirada i l’actitud com a manera de sacsejar l’opressió rebuda. Honrar les que van ser-hi abans i confiar en el poder de la nostra ràbia i el desig de cuidar-nos. Acció directa, autodefensa i reparació per seguir teixint xarxes de suport mutu.

RECORREGUT

2021
– Centre LGTBI Barcelona

• Des del 12 d’abril al 16 de juliol al Centre LGTBI, en el marc del programa d’activitats “Dones*: juntes i diverses”. [Descarregat el programa]

• L’acte d’inauguració, va tenir lloc el 15 d’abril a les 18.00 h, i es va poder seguir telemàticament a través de YouTube.

Si vols aquesta exposició al teu poble, ciutat, centre de cultura, etc., informa’t i escriu-nos a info@creacionpositiva.org

Entre totes, #CambienParadigmes