Fa uns anys, en un Grup de Suport i Acollida, tot reflexionant sobre les necessitats de les persones participants, es va parlar sobre la sensació de portar anys i anys vivint amb el VIH i la carrega de cops i ferides que s’acumulaven en l’equipatge del viatge per la vida… Des d’aquesta conversa va sorgir certa consciència de la necessitat de cuidar aquestes nombroses ferides i de, per què no, poder somniar amb guarir-les.

Les casualitats de la vida (que molt possiblement no existeixen) van fer que d’un munt de diaris i revistes, aparegués un molt petit i breu article sobre un art d’origen japonès que repara les fractures d’una ceràmica amb una resina barrejada amb pols d’or, així la peça feta miques retroba la seva utilitat i alhora incrementa la seva bellesa ressaltant amb l’or la unió de cada fissura…. un art anomenat kintsugi.

El kintsugi proposa una aproximació a les ferides i les cicatrius que podria ser-nos útil per tenir cura de les nostres ferides i reparar els nostres interiors com si fóssim una tassa de porcellana.

Diu la llegenda que l’art del kintsugi va néixer durant el s. XV quan el shogun japonès Ashikaga Yoshimasa va enviar la seva tassa de te trencada cap a la Xina per tal que la reparessin. Quan la van retornar, el shogun es va disgustar en veure que la peça havia estat esmenada amb unes grapes de metall barroeres. Això va motivar els artesans de l’època a cercar una forma de reparació alternativa que fos agradable a la vista.

D’aquí es va crear l’art tradicional de reparar les peces trencades de ceràmica o porcellana amb un esmalt especial fet amb pols d’or, plata o platí. El resultat són aquestes costures daurades i boniques que fan brillar les esquerdes de la peça, donant-li un aspecte únic.

En japonès kintsugi vol dir “reparar amb or”. Un mètode de reparació que celebra la història de cada objecte fent èmfasi en les seves fractures enlloc d’ocultar-les o dissimular-les. El kintsugi dona una nova vida a la peça transformant-la en un objecte fins i tot més bell que l’original.

Diverses idees filosòfiques del moment van influir en la creació del kintsugi, com el el wabi-sabi que es centra en copsar la bellesa en la imperfecció, el mottainai que és el sentiment de lamentar-se quan quelcom es malbaratat i el mushin que té a veure amb el principi d’acceptar el canvi.

Així doncs, tal com una peça de porcellana feta miques retroba la seva utilitat i alhora incrementa la seva bellesa ressaltant amb or la unió de cada fissura, les persones també podem aplicar el kintsugi a les nostres vides.

Quan hem patit alguna circumstància dolorosa que ens ha deixat petjada, tenim l’oportunitat de no fer com si res hagués passat i podem contemplar l’experiència valorant tot allò que ha deixat a les nostres vides.

Segons el kintsugi, a més de la importància de la recuperació funcional de l’objecte, el seu valor més gran rau en l’acceptació del que s’ha trencat com a part de la seva història. Les trencadures i les reparacions formen part d’aquesta història i han de ser mostrades enlloc d’amagar-les.

Les esquerdes es realcen i esdevenen la part més valuosa de la tassa, ja que s’han convertit en una mostra de la imperfecció i la fragilitat. D’aquesta manera la reparació és una forma de revalortizar l’objecte a partir de la seva història única i la celebració dels seus defectes. 

Ara, la tassa té valor pel que va ser i pel que és, posant de manifest la seva transformació. Ha deixat de ser una tassa convencional per a convertir-se en quelcom més. Té un valor afegit que dona un significat nou i essencial al concepte de reparació.

Davant una forma de viure que només accepta com a vàlid allò que és jove, bell i proporcionat, la filosofia del kintsugi ens permet dir que tot allò que ha estat danyat té una història digna de ser narrada.

Aquestes porcellanes trencades i esquerdades, amb fissures i ferides, son com un mirall on ens podem veure.

Contemplant la nostra naturalesa humana, ens observem en la fragilitat, el canvi inevitable i l’envelliment. Així ens adonem que en nosaltres també viu la naturalesa de la transformació, especialment en aquells moments en que hem rebut cops i adversitats.

I amb aquesta reparació daurada tan visible i remarcada, més enllà de mostrar la fragilitat i la imperfecció, el que fem és verbalitzar una gran fortalesa que es desprèn del simple fet de mostrar – sense complexes-  les nostres cicatrius.

Traslladem la fragilitat de la porcellana a la nostra pròpia existència humana, mentre reflectim els seus trencadissos en les nostres pròpies ferides i cicatrius. Una metàfora on la cicatriu es converteix en una oportunitat per afrontar el món i la vida des de la fortalesa.

Comprenent que nosaltres som com l’objecte, el qual és més bell per haver estat trencat i després haver-se recuperat i reparat. Hem deixat de ser quelcom convencional per convertir-nos en alguna cosa més, amb un valor afegit, i és precisament en aquest punt on el procés de reparació adquireix una nova comprensió.

Les cicatrius daurades esdevenen prova de la imperfecció i la fragilitat, però alhora de la resiliència -la capacitat de recuperar-se -, dignes de ser lloades.

Entre les nostres mans, la ceràmica no només ha quedat restaurada sinó que les seves fragilitats i les seves esquerdes ara s’han convertit en la part més resistent de la peça.

Cada fractura, cada fallida, cada ferida… s’ha tornat cicatriu daurada.

Avui dia, l’aprofundiment i la cronificació dels processos d’exclusió social, al bell mig d’una societat cada cop més fonamentada en les desigualtats, ens desafien quotidianament per afrontar tanta injustícia social. En aquest context de dolor social, el descobriment i el cultiu de la resiliència esdevé una necessitat i un deure.

Tal i com apunta Cyrulnik, si la resiliència és un procés d’entramat entre el que som en un moment donat i els recursos afectius presents en el nostre entorn social, la fallida d’aquests recursos pot fer que la persona quedi aïllada en una solitud invisible. Però si existeix ni que sigui un punt de recolzament, aleshores la construcció del procés resilient es pot donar.

Ell mateix ens diu que narrar-nos és una reconciliació amb al nostra pròpia història, no pas un retorn del passat. En la narrativa creem una imatge, la reparem i donem coherència als esdeveniments, en aquest procés ens guarim les ferides.

Les persones resilients, sobretot les que pateixen malalties greus o cròniques o han estat a la vora de la mort, poden generar, sense adonar-se i sense proposar-s’ho, un cert mestratge. Després d’haver vençut els obstacles i afrontat els temors i angoixes, creen unes habilitats que els permeten mirar des d’altres angles i parlar des d’un altre lloc. Aquestes persones ensenyen amb el seu exemple, amb la seva manera d’afrontar les dificultats.

La resiliència no s’ensenya, s’aprèn observant les respostes d’altres persones que han viscut experiències similars a la nostra, amenaces, pèrdues, pobresa extrema, violències, catàstrofes naturals, precarietats, discriminacions…

Les metàfores ens serveixen per a exemplificar allò que volem expressar, d’una manera més fàcil.

Vivim en una cultura on se’ns ensenya a pensar de manera lògica i racional, per això quan tenim una dificultat o problema intentem fer-li front de la manera més racional possible. Tot i que les emocions i els processos inconscients també afecten les nostres decisions, intentem o ens creiem que ho afrontem tot de manera racional i lògica.

El llenguatge metafòric tendeix a sintetitzar i combinar, uneix diferents nivells de pensament i toca els sentiments. Aquest llenguatge es determinant quan volem comprendre relacions, aliances, distàncies emotives, resistències al canvi… Per tant es genera una comprensió circular i sistèmica.

Les metàfores, igual com els relats, s’han fet servir durant molts segles per a transmetre valors, coneixements i tradicions dins de cada cultura.

La metàfora ens ofereix la combinació de dos aspectes: un, ens aporta una forma de comunicació simbòlica i, dos, té una intenció reparadora o terapèutica.

La metàfora és una altra manera de comunicar que podem utilitzar per aplicar una descripció, una frase o una història a un objecte o situació que guarda certa semblança imaginària, però no literal.

De fet és aquesta associació imaginària o simbòlica el que dona a la metàfora la força reparadora o terapèutica.

Allò que és difícil d’explicar amb arguments lògics i teòrics pot ser explicat i comprès mitjançant metàfores.

Quan obrim la nostra ment a una metàfora, es posa en acció l’hemisferi dret del nostre cervell. Aquest és creatiu, intuïtiu i global. Molt diferent de l’hemisferi esquerre que és lògic, racional i el que utilitzem gairebé sempre.

Les metàfores ens ajuden a trobar sortides on abans no en veiem. La possibilitat d’observar la situació des de diferents angles contribueix a desbloquejar-nos. Així poden emergir noves respostes i visualitzem nous horitzons, alhora que facilita la resiliència.

Les metàfores sembren i suggereixen, enlloc de definir i imposar. El seu impacte és més profund i per això son una bona eina per ajudar-nos a transformar.

Kintsugi. Trobar-nos amb l’objecte, el símbol i la metàfora.

L’exposició de mil i una metàfores a través de cada objecte i del procés que s’ha experimentat.

L’objecte s’ha convertit en creador d’històries inesperades, nascudes del suggeriment, els records i les subtileses. 

La trobada amb l’objecte ha fet aparèixer històries més o menys personal però totes d’una gran profunditat i presència.

Tenint cura d’un petit objecte s’obre la porta cap un espai de l’inconscient d’una manera plana i simple. Només necessitem silenci, atenció plena i poder tocar, cuidar i repara l’objecte.

La intenció i la motivació és que el taller sigui transformador, un viatge interior i alhora col·lectiu.

TRENCAR

“Para mí, el VIH rompió la taza.”

“Per a mi, el VIH va trencar la tassa.”

“Micro ferides, traumes més subtils que per petites que siguin no deixen de ser una pèrdua.”

“El diagnòstic és un trauma.”

“Las heridas son repetidas, se van repitiendo y repitiendo.”

“La resistència a trencar-la. Em va fer pensar després que tinc resistència en general a deixar anar.”

“Feia anys que no trencava res. Un desafiament perquè no està en les meves característiques. El vaig aixecar ben alt. Bona idea posar-lo en una bossa, una contenció que a la vida quotidiana no hi és quan et trenques. Al moment d’obrir-lo vaig sentir por del que sentiria.”

“Em vaig preparar abans, rebuscant a casa, dos plats que tenia per reparar. Al parlar de curar ferides, una situació concreta en que els plats es van trencar. Un bloqueig que no em deixa avançar.”

“Enfocar en el fet de sanar i no saps que et sortirà. Estires un fil però no saps per on anirà la madeixa.”

“He sentido malestar, “esto no lo pega ni dios”.

“Acto de soltar rabia y emociones negativas, una especie de desfogue.”

“He sentit certa desolació.”

“Gran ferida i d’aquí parteix tot. Tot una mateixa cosa.”

“Estar fet miques, literalment és així.”

“M’hauran d’agafar amb pinces. Puc entendre el que significa aquesta expressió quan m’he trencat.”

“En mi ha aflorat el diagnòstic, em vaig trencar en “mil pedaços” i ara mirant enrere he vist com he anat reparant i que tinc cicatrius de les quals no era conscient.”

“L’objecte com una part de tu, com una extensió de tu. Em semblava impossible refer aquests mil trossos. I això em ressona a nivell intern.”

“M’he adonat del trencament que va tenir lloc en la meva infància. Ha estat un insight brutal. La imatge del meu trencament, les ferides i les cicatrius. Ara mateix no puc dir res més. Ha estat un flash el fet d’adonar-me.”

“Miro l’objecte i sento el repte. Vull començar ja.”

“Sento ansietat, desemparament, haig de demanar ajuda, per on començo?”

“La primera reacció va ser d’estrès total, volia sortir corrents.”

“No ho veia. Posar-me en marxa em va costar molt. Sensació de bloqueig i frustració. Em vaig adonar que sóc molt exigent, he de donar-me el meu temps i espai, que no és com el dels altres. No cal ser tan ràpida ni perfecta. Em vaig relaxar i vaig començar a veure les peces, em vaig deixar fluir.”

“No rendir-me a la primera. Fixar-me més. Prestar més atenció. Estar en mi mateixa, no comparant.”

MUNTAR

“La cicatriu té una història que no puc explicar.”

“El fet de projectar en la tassa que repares el teu interior, la teva pròpia història, té un efecte i una ressonància que sorprèn.”

“Se m’ha fet costa amunt haver de quadrar tots els trossos i tenia ganes de llençar-ho a les escombraries.”

“Puedo dominar lo que se rompe, tranquilidad y calma, tengo tiempo de pensar como montarlo sin ponerme nerviosa.”

“Cuando algo en mi vida se ha roto, siempre intento poner parches para tirar adelante.”

“Para sobrevivir hemos tenido que poner muchos parches.”

“Ha estat com el recordatori de que hi ha una esquerda que està aquí i la pots cuidar d’una altra manera.”

“M’agrada, però es nota que ha passat alguna cosa, que hi ha una història. Com la meva, amb els meus pares, amb la meva manera de ser… tiro endavant però hi ha alguna cosa…”

“Igual que he recuperado la pieza también me he recuperado a mí misma… Ahora busco la soledad, la tranquilidad.”

“No ho dono per impossible. Aleshores he pogut veure com era capaç de millorar-ho, de donar-hi bellesa.”

“A veces lo tienes que intentar varias veces con un fragmento, me he dado cuenta del camino de prueba, error, prueba, error…”

“Per cert, la intuïció també té un paper a l’hora de fer encaixar les peces! I també la capacitat de desfer per tornar a fer.”

“M’adono que poso moltes tiretes i reconec això en la meva vida.”

“Parts que no hi cabien, abans formaven part i ara no encaixen. Exactament com em passa amb parts de mi.”

“En els moments més difícils necessito algú, però també em tanco en mi mateixa. Em trobo tan fràgil per afrontar comentaris.”

ESPERAR

“Hi ha una part del procés que requereix esperar, donar temps al temps. Deixar temps al que enganxa perquè pugui fer la seva feina.”

“Durant la sessió vam fer els “treballs manuals” i després quan sortim necessitem temps perquè tot el que s’ha mogut o ha ressonat tingui temps per aflorar.“

“Esto viene a ser como pegar mi soledad.”

“La solitud te a veure amb el fet de reconstruir.”

“Para sanarme necesito estar sola.”

“Es va fent una metamorfosi.”

“Cuesta mucho ser libre.”

“Les cicatrius que ha deixat la societat amb les seves normes, com et jutgen, et miren, et critiquen… per no ser mare, per no casar-me…”

“Y por eso, cuando las curas puedes reflexionar sobre lo que quieres contestar o decir a los demás.”

“Haver de desfer o desconstruir per tornar a muntar o construir.”

REPARAR

“No ho veia. Posar-me en marxa em va costar molt. Sensació de bloqueig i frustració. Em vaig adonar que soc molt exigent, he de donar-me el meu temps i espai, que no és com el dels altres. No cal ser tan ràpida ni perfecta. Em vaig relaxar i vaig començar a veure les peces, em vaig deixar fluir.”

“No rendir-me a la primera. Fixar-me més. Prestar més atenció. Estar en mi mateixa, no comparant.”

“Pega. Sensació especial. Em mareja. Sobreviure, havia d’ajuntar les peces. Em va fer pensar en la gent que em va ajudar a enganxar, qui estava allí, qui m’esperava.”

“Vaig ser conscient de dues parts de reparació: externa i interna. La part de dins que em costava més.”

“Hi havia trossets que no hi ha manera d’omplir-lo. He deixat el forat. Cicatrius visibles.”

“Parts que no hi cabien, abans formaven part i ara no encaixen. Com passa en parts de tu.”

“El fons de la tassa. La dificultat d’arribar al fons. També és la meva manera de ser.”

“L’interior només el veig jo. De cara enfora puc estar recuperat. Osti per dins també!”

“Las cicatrices de dentro parecen diferentes de las de fuera, a pesar de ser la misma cicatriz.”

“En els moments més difícils necessito algú, però també em tanco en mi mateixa. Em trobo tan fràgil per afrontar comentaris.”

“Me di cuenta del hecho que podía dejarme ayudar.”

“Lligat amb l’acceptació de l’ajuda. El contacte humà és la clau del demanar i rebre ajuda.”

“Me siento incomoda, por el mandato familiar. Me educaron para no necesitar ni esperar ayuda. Justamente he descubierto mi historia con la aceptación de ayuda. Mi grieta y mi cicatriz, ser fuerte significa que puedes tu sola y sin ayuda.”

“Tenir un espai on he compartit amb altra gent. Experimentar que pots deixar-te ajudar.”

“Sempre sentint aquesta sensació d’haver de sobreviure.”

“Me doy cuenta que no es suficiente sobrevivir… me faltaba algo más.”

REVELAR – POSAR L’OR

“M’ha encantat i m’agrada posar or en quantitat, a lo bruto…”

“Poner el oro es como decir que cada vez me siento más a gusto con mi misma y me veo más brillante y si a alguien no le gusta que no mire.”

“Ja no em tapo la cicatriu i a més la tinc ben cuidada.”

“Prepararme otra vez para la lucha, estar lista, limpia y estar impecable para otra vez volver a seguir…”

“Una mica caòtic. Al posar l’or em vaig adonar que no havia llimat. Tot necessita el seu temps, encara no era el moment de posar el fil d’or. No em va agradar, no ho veia bonic. Ha de ser el seu moment. No ho vaig poder disfrutar perquè no havia tancat bé la ferida.”

“Molta tranquil·litat, tenia tot el temps del món. L’or era bàlsam. El terreny estava més que preparat i llimat. Hi he dedicat molta calma, m’he entretingut. Ja estava desitjant l’or.”

“He experimentar el que és embellir, sortir del problema, apreciar el meu propi or i la meva fortalesa.”

“Segueixo tenint conflicte, vaig tenir tanta ràbia. El vaig perdonar a ell abans que perdonar-me a mi. El temps que he perdut, m’agradaria haver fet altres coses. L’or m’ha costat perquè no perdono el temps perdut.”

“El que hem perdut, el que no hem viscut. Diagnòstic molt joves i després més cops de la vida. La sensació de no haver pogut viure la joventut. La ràbia que encara sentim.”

“Reprendre una visió de la vida que inclou els cops, les imperfeccions, les ferides i les cicatrius, el malestar, les pèrdues, la malaltia…”

SUBLIMAR

“Aprenentatge de l’experiència dels altres. Hem fet un treball personal i també comú.”

“L’objecte em diu que faci el mateix amb mi mateixa.”

“El objeto me dice gracias por tu tiempo, tu cariño y el amor que has puesto reparándome. Las mismas gracias que yo he dado a otros que me han ayudado. Y a mí misma. La principal luchadora es una misma.”

“Saps aixecar-te quan caus, treure la força i que ningú m’aixecarà perquè he de ser jo.”

“El objeto se gusta más ahora, aunque sabe que se ha roto. De alguna forma me dice: llevaba años en el armario, ahora me has dado valor y me puedes mostrar en el comedor para ver que me has podido reparar…tengo otra utilidad.”

“Es com si l’objecte em digués: soc diferent als demés, he canviat de com era i puc seguir sent útil, servir.”

“El moment d’acceptació de la cicatriu com a part nostra, com un tribut de la resiliència.”

“Estic descobrint la qualitat del carinyo. El que he donat a la peça i que em puc donar a mi.”

“L’or té un valor per si sol. I un valor afegit que és el carinyo. Prendre’t el temps, sense presses. La paciència, la delicadesa i veure com ha sorgit la confiança.”

“I aquest element reparat ha aparegut en presència d’altres persones, amb la seva companyia. Però això no ho faig amb tothom. Aquí hem tingut l’espai de compartir. Tinc VIH i no estic sola.”

“En el pas de sublimar m’estic emocionant. No sé si vull conservar l’objecte, un cop reparant no vull veure’l constantment com a record del que va significar. Abans el tenia exposat però amagat. Ara quan el miro veig el significat. Potser em despendre de l’objecte.”

“Depende de los ojos que me miren me pueden ver como una obra de arte.”

“No sóc perfecta però puc ser una obra d’art.”